Quan Vam Néixer

La Lis torna a casa desprès de 14 dies ingressada a l'hospital... Està embarassada de 35 setmanes i ha tingut un embaràs d'alt risc. És la tercera vegada que li frenen el part en els últims dos mesos i la que es podria considerar cinquena amenaça d'avortament al llarg de tot l'embaràs, però el metges li diuen que pot marxar a casa tranquil·lament i esperar a que passin ràpid les 5 setmanes que queden, per poder veure a la seva petita nimfa... 

La Lis està amoïnada i no es troba gaire bé, però marxa de l'hospital pensant que a casa es sentirà molt millor... 

Aquella nit no va poder dormir bé... Es va sentir marejada i desorientada, però va recordar que al dia següent tenia una cita amb la llevadora, que feia mesos li havien reservat, i a la qual teòricament no havia d'acudir, però va pensar que no estaria de més anar-hi. 

Es va aixecar d'hora, es va vestir com va poder, i la van venir a recollir els seus pares per acompanyar-la... El seu home havia marxat a treballar; no és que li importés gaire com es trobava la Lis... 

Era mig matí quan entrava per la porta de la consulta. 15 minuts més tard, la portaven d'urgències a l'hospital. 

No sap com, de cop i volta es va trobar a la sala de parts. La seva mare, tremolosa, li agafava la mà, mentre parlava amb el metge que les atenia... 

- Sembla ser que quelcom no funciona bé, senyora...

- Què vol dir?? Què li passa a la meva filla? 

- Té la tensió i la albúmina molt altes. La petita no es mou i no hi ha manera de baixar-li la tensió... 

- I això què significa?? 

- Que haurem de fer una cesària urgent i treure a la petita... Amb la incertesa de si sobreviurà. 

- Quèeeee??? Cooooom??? Però què m'està dient, doctor??? Quan li faran una cesària????  

- En quant tingui un quiròfan disponible... Pot ser en 20 minuts. Sento dir-li que no compti amb cap de les dues fins passades 48 hores... 

- Quèeeeeeeeee??? M'està dient que la meva filla i la meva futura neta se m'estan morint??? 

- Senyora, calmi's... Sé que és molt dur això que li estic dient, però el mínim que li pot passar a la seva filla, en les circumstàncies que està, és que li doni un despreniment de retina i perdi la vista.... Prefereixo ser franc amb vostè, senyora... No sabem què pot passar. 

La Lis no donava crèdit a la conversa que acabava de sentir, però tampoc sabia si allò estava passant de veritat o no. Es trobava marejada i desorientada de nou. 

Es va mirar a la seva mare i, amb llàgrimes als ulls i el cos ple de pànic, li digué: 

- Mare... no me'n sortiré d'aquesta, mare!!! No me'n sortiré!! Promet-me que cuidaràs de la meva petita, mare!! Mai he tingut por d'un hospital, i avui tinc pànic mare!!

- Com que no te'n sortiràs?? (li va respondre la mare armada de coratge). De coses pitjors te n'has sortit!!! Has de veure créixer a la teva filla!! Així que no vull tornar-te sentir dir això!!! Tot anirà bé, filla... Ja ho veuràs. Ara vaig a trucar als teus germans i al teu home i torno de seguida. 

La mare de la Lis no podia respirar, els sanglots l'ofegaven i necessitava cridar i plorar. 

Però no s'ho podia permetre!! No podia venir-se a baix amb la Lis allà, predestinada a ves a saber què... 

Va sortir de la sala de pre-part i plorant com una magdalena es va abraçar a una dona que passava per allà, repetint una vegada rere l'altre que la seva filla es moria i ella no podia fer res per evitar-ho... Va ser una infermera la que la va ajudar; la van fer prendre un calmant per tal de que aquella situació fos menys dolorosa, o més suportable, i un cop va fer les trucades a la família més propera, va tornar a la sala amb la Lis. 

Ja estava tot a punt. A la Lis ja l'havien preparat per entrar a quiròfan, i un cop més, el seu home no estava al seu costat... 

- Mare... Acomiada't d'ell, si us plau. I encarrega't de que sigui un bon pare, si us plau!!! 

- No diguis això, Lis!! Te'n sortiràs!!! I no farà falta que ningú més que tu se'n cuidi de la teva petita nimfa!! - Mira, ja està aquí el teu home.... 

Van creuar quatre paraules només... Ell no es prenia seriosament la gravetat de la situació, i la Lis sentia morir-se per moments... Ja no li quedaven forces i era tant gran la tristesa que sentia que va començar a plorar en veu baixa. 

Quan va tornar en si, es trobava en una freda sala.... Li van punxar la intradural i la van ajudar a tombar-se sobre aquell glaçat llit metàl·lic. 

Els metges tenien pressa per fer aquella intervenció. Tot anava molt ràpid. Mentre tant, l'anestesista anava parlant a la Lis per tal de que ella estigués tranquil·la... L'agafava de la mà i li acariciava el cap. 

La Lis no acabava de tenir gaire clar a on era ni què passava, i va començar a perdre el món de vista quan el marcador cardíac començà a pitar insistentment, mentre agafava velocitat. 

Els metges corrien a munt i a vall amb injeccions i tubs entre altres, per tal d'estabilitzar-la. 

Quan va tornar en si, els braços d'una infermera sostenien, tota embolicadeta, una petita nimfa d'enormes i negres ulls que van creuar una tendra mirada amb la Lis, la que només va poder plorar infinitament, mentre aquella dona li deia: 

- Has tingut una nena preciosa!!! Però ara me l'haig d'emportar a la incubadora, on haurà de passar unes quantes hores...

La petita sofria patiment fetal, i havia de ser atesa a consciència per tal de que no li passés res greu... 

La Lis va passar la nit a la UVI, on cada 20 minuts una infermera s'acostava al seu llit a fer-li més proves... 

Cada cop que se li tancaven els ulls, es sobresaltava i es deia a si mateixa: 

"No et dormis, Lis!! Si et dorms, pot ser no veuràs a la teva filla... No et dormis, Lis!! No et dormis!! Cada hora que et mantinguis desperta, és una hora guanyada de les 48 que t'ha donat el metge... Desprès de tot el que has passat al llarg d'aquests 7 mesos, no et pots donar per vençuda ara!! Ara no, Lis!!!" 

Les hores passaven lentament... Va ser la nit més llarga, trista i dolorosa de la seva vida. 

Durant la nit, els metges van deixar que baixés la mare de la Lis a veure-la... i algun dels seus germans. Tristament, no recorda si el seu home va fer el mateix...

La Lis només plorava i plorava, dient-li a la seva mare que tenia por... que no es volia morir!! No ara que tenia a la seva nimfa!!! 

- Lis,  -li va dir la mare-  tens una filla preciosa que t'espera a la planta de dalt, a la qual has de veure créixer... Quan la vegis, trobaràs en ella la recompensa de tota la teva lluita. Tot sortirà bé, Lis.... Tot sortirà bé... El metge m'ha dit que si et mantens estable durant la nit, al matí et pujaran a planta, així que fes el cor fort i posa't bé, que la teva petita t'espera... De cap de les maneres la pots deixar sola, així que pensa en positiu i pensa en que et queda tota una vida per davant per gaudir amb ella...

Eren les 9:00 hs. del matí del dia 15 d'Octubre del 2004, quan em van pujar a planta... La meva petita Naiara m'esperava amb els seus enormes i negres ulls ben oberts.  

Estava adolorida, trista, dolguda, derrotada, desmoralitzada i morta de por i en canvi, era el dia més feliç de la meva vida...  

Avui, 14 d'Octubre del 2013, fa 9 anys que la meva petita i jo vam néixer... I encara ara ploro d'emoció al recordar-ho...  

FELICITATS NAIARA!!! I gràcies un cop més a la vida, per donar-me una segona oportunitat!!!  

Elisabet A.