Quan creus haver-ho sentit tot, quan creus que ja has estimat amb totes les teves forces i penses que el teu cor no pot bategar més fort, la vida et dóna un sotrac i desmunta tots els teus principis. Un somriure captivador que apareix del no res i desperta tot allò que dormia plàcidament dins teu. Un amor etern, un cos tremolós, un cor que cavalca desbocat i sense direcció, uns ulls que et miren vidriosos d’amor, unes mans dolces que et toquen amb suavitat, uns braços que t’acosten a un cos que bull d’emoció, uns llavis que s’apropen i et besen... I tu et quedes allà, submergida en un món del que no vols sortir, on et quedaries sempre més, sense mirar enrere. I allò que durant uns instants alimenta la teva ànima, ara l’envolta com una teranyina de la que no saps si vols sortir. I te’n adones de que queda molt per fer, molt per aprendre, molt per viure... Que, de sobte, la vida et planta al davant aquella persona que ara ja no buscaves, però que tota la vida l’has esperat. Aquell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada